divendres, 8 de febrer de 2013

 

dissabte, 29 de setembre de 2012

 

13.000


Pràcticament sense activitat en quatre anys, este bloc acaba d'arribar a les 13.000 visites. Joflipe va arribar a les 10.000 visites en febrer de 2008, després de dos anys de vida. Des d'aleshores, vaig estar publicant només fotos i alguna que altra parida fins l'estiu de 2009, i poca cosa més. I curiosament, el bloc ha rebut 3.000 visites en este temps, sense a penes producció pròpia, fins arribar a les 13.000. Jo, mentrestant, he estat estudiant un poc. Més enllà de la inèrcia inicial d'alguns seguidors per continuar visitant la pàgina en busca de nous continguts, no m'explique com ha continuat pujant la xifra de visites amb tan poca activitat al llarg dels últims tres anys... jo flipe.

dimecres, 11 de gener de 2012

 

Fins ací hem arribat


Després de mesos d'especulacions, esta setmana la direcció de RTVV ha anunciat un expedient de regulació d'ocupació (ERO) per a enguany. Sembla que volen carregar-se dos terceres parts de la plantilla, que pot estar al voltant dels 1.700 treballadors. És a dir, l'acomiadament de més de mil persones. És la manera de justificar la nefasta gestió d'una empresa pública, com tantes altres, per part de la Generalitat, fent pagar els treballadors, i de buidar de "càrregues de personal" per a després privatitzar el servei públic, allò que ara es coneix per externalització. Jo, ho tinc claríssim, me n'aniré al carrer. Allà dins n'hi ha moooooolts enxufats.

dimarts, 3 de maig de 2011

 

Votar diferent



En plena precampanya de les municipals, podem dir que corren temps de canvi a Elx. Esta vegada sí, si fem cas de les enquestes, sembla que el PP arribarà al poder després de 32 anys de govern socialista a la ciutat, des de les primeres eleccions democràtiques, al 1979. I no és que l'aposta de la dreta siga res de l'altre món, sinò més bé tot el contrari, per no parlar de la corrupció (presumptament) generalitzada al si del PP de la Comunitat Valenciana i de l'Estat.
Els motius? D'una banda, el desgast del PSOE a tot Espanya -per la crisi i les polítiques de dretes dels autodenominats socialistes- i a la Comunitat Valenciana -per la pèrdua d'identitat del partit i un seguit d'apostes personals equivocades. De l'altra, l'evolució del PSPV a la ciutat i de la pròpia societat il·licitana, marcada per la crisi econòmica, especialment greu a la ciutat.
Al sector del calcer, clau a Elx, es veia vindre el final d'un cicle des de fa vint anys, i, pertant, la necessitat de reformes estructurals del model industrial per fer-lo més competitiu a mitjan i llarg termini. A més a més, sobre la globalització es parlava des dels primers anys noranta, i no es va fer res de trellat per fer-li cara el més preparats possibles. L'únic objectiu era guanyar el màxim possible, de qualsevol manera, abans que arribaren els temps difícils. Així es va deixar morir el sector des de totes les administracions, local, autonòmica i estatal, del PSOE i del PP, fins i tot convidant els empresaris a la deslocalització... per fer més competitives (?) les empreses, tot i els comiats generalitzats. I ara, la qual cosa encara ho fa més sagnant, fa una pudor insuportable la no assumpció de responsabilitats, en la línia de la crisi econòmica que vivim, d'origen especulatiu financer, provocada per grans bancs, grans inversors i gurús de la pseudociència econòmica, i que paguem els que no l'hem provocada. Estem en mans de multimilionaris als quals no demanem responsabilitats, per no estar visibles, i d'incompetents i aprofitats als quals continuem votant eleccions rere eleccions. Parle del PSOE i, per supost, del PP, especialment el PPCV. Per a quan la decisió de votar diferent? No cal votar l'enemic (PP vs PSOE), cal votar diferent, buscar altres opcions, altres discursos democràtics, lluny dels gran interessos i dels aprofitats dels dos partits majoritaris. Vorem què passa el dia 28, però no sóc massa optimista.

diumenge, 31 de maig de 2009

 

Final de trajecte



Final de trajecte, segona novel·la del meu amic Natxo Lara i Jornet.
Recomanable al cent per cent.




Actualització 1/10/2009
Final de cicle. Torne a treballar entre setmana, després d'estar uns anys en el torn de cap de setmana, temps en què he posat en marxa este bloc. Ara és temps per a altres projectes.

divendres, 27 de febrer de 2009

 

dilluns, 29 de desembre de 2008

 

dimarts, 30 de setembre de 2008

 

Mao Tse Tung vivió en Alicante



Información, anys 60.


dimecres, 6 d’agost de 2008

 


divendres, 22 de febrer de 2008

 

10.000



Ahir a les set i quart de la vesprada esta pagineta va arribar a les 10.000 visites. No és massa, ja ho sé, però no està malament per a un pseudoblog com este amb dos anys de vida, i més tenint en compte que només l'he actualitzat unes deu vegades en l'últim any. Perdoneu -o de res, segons-.

El cas és que ací estic! I torne a comunicar-me. Senc el buit de dos mesos, però no em falten arguments. Des de la tornada dels viatges de la tardor, l'hivern ha estat ple d'emocions, dos mesos intensos plens de contrastos, de reubicacions. La vida canvia de ritme, de nou.

diumenge, 16 de desembre de 2007

 

Premi blog flipant 2007



He tingut una idea! ???? Hui comença una nova era, la dels premis anuals blog flipant. Si, de vegades m'avorrisc, què voleu que vos diga... i a més, és l'època d'este tipus d'iniciatives. A partir d'ara triaré cada any el blog amb el qual més he flipat d'entre tots aquells realitzats per col·legues, amics, socis i simpatitzants. Aitxina que si voleu participar haureu de fer-me saber que teniu un bloguet, sense pretensions, i fer-me la pilota (accepte regals de tot tipus). El premi, difusió mundial en un portal cibernètic global, com este, flipant.

I ara, sense més preàmbuls, el guanyador de l'edició 2007: benabench, un blog humil però apanyat. Obra d'un tipet cinc estreles, Paco Bernabéu. Pa escomençar, a l'adreça li falta la n, va posar benabech, el tio. Paquito és un company de curro collonut que trau al blog el que porta dins (segur que només és una part). Des d'experiències professionals, reflexions deontològiques o mencions al treball i la memòria de col·legues de professió i amics, fins a històries personals, viatges, xorradetes o somnis irrealitzables, com el que intentarà materialitzar l'any que ve. No és broma que enguany he flipat amb el seu blog, xicuelos, i ara torna a sorprendre'm amb un nou blog, los viajes del benabench, en què explica el superviatge que te pensat fer pròximament.


Ho senc pels grans blogs que es queden pel camí, borraska, sargantanaxpress, l'hora violeta, palabras de txema rico, reflexions des de l'oix... ànims a tots, n'hi haurà noves oportunitats, anys nous vindran...


Benabench, què crack!

diumenge, 18 de novembre de 2007

 

Singapur - Bangkok (i París)




Etiquetes de comentaris:


dijous, 25 d’octubre de 2007

 

Equador



De nou per la terreta, de moment. Bé, en realitat estic però no estic. No del tot. Vaig tornar diumenge de l'Equador, però no n'estic ben segur. Almenys una part de mi s'ha quedat a l'Equador i de segur que continua vagant per allà, com un fantasma. Pels carrers d'Ambato, a les faldes del Tungurahua, entre els indis Salasacas, a la vall de Patate, a les aigües de Baños, al malecón d'Atacames, a les neus del Chimborazo...

Potser exagere i d'ací un temps oblide tot el que ara tinc dins, però... imagineu... quina sensació puc tindre després d'haver viscut als Andes centrals, per damunt dels 2.500 metres dia rere dia; després d'haver pujat el Tungurahua, sentint els tremolors i bramuls del cor de la muntanya, sobre la lava, la pols i la cendra que el volcà va llançar l'estiu de l'any passat i que cobreix cases, carreteres i qui sap què més, tot banyat per la cendra que encara vessa don Tungu...


Quins records puc tindre després de perdre'm a la regió de l'Orient, fins al Puyo, a Pastaza, la porta de l'Amazonia, de banyar-me en un rabeig del riu Tigre, que mor a l'Amazones després d'unir-se al Pastaza, de sentir com la boira no pot amagar el bram de les cascades, el Manto de la novia, el Pailón del Diablo...

Què puc dir després d'haver fet un viatge delirant des d'Aloag, al Páramo, a 3.000 metres, fins a la costa tropical d'Esmeraldas; d'haver-me banyat per primera volta en aigües del Pacífic, en Atacames, d'haver passat tres dies en una cabanya a cent metres de la platja, d'haver esgotat les reserves nacionals de Túmbame negra i Gasolina de avión amb la millor companyia...


Què puc dir després de submergir-me dins Quito, absorbent, polièdrica, amb el seu coquet centre colonial, patrimoni de la Humanitat, i la barriada de Carcelén! Després d'haver xafat la línia equinoccial, que divideix físicament(?) el món en nord i sud, a la ciutat Mitad del Mundo, després d'haver provat el mate de coca a més de 4.000 metres...

Com puc explicar el gust i el poder del guarapo i el puro, el canelazo i el Baldoré, que he devorat la guatita, el hornado con mote, la fritada, els chinchulines i els quimbolitos, els llapingachos i els tamales, chifles i patacones, salchipapas i bolones de verde, amb café, el ceviche de camarones, la melocha, sense oblidar-me del caldo del 31, a Pelileo... que he assaborit els jugos i dolços de babaco, de naranjilla i guayaba, mora silvestre i toronja, els achotillos i la tomata d'arbre, la canya de sucre, l'aguacate i els choclos...


Qui em creu si dic que he "ballat" salsa, cúmbia, bachata, merengue, ballenatos i fins i tot reaggeton -diuen que decentment-, que he cantat pasillos (cançons tristes equatorianes) fins les cinc de la matinada, que he perdut el cap amb la música de banda del país...

I sobretot, què podria dir per transmetre la qualitat humana que he trobat a 9.000 quilòmetres de casa... el viatge ha sigut inoblidable per molts motius -aneu fent-se una idea, no?-, però si una cosa destaca per damunt de la resta, eixa és la gent que he trobat pel camí, especialment a ma casa d'Ambato, la meua família de l'Equador. Si una part de mi s'ha quedat a l'altra banda de l'Atlàntic, deixant empremta al cor dels meus amfitrions, una part de cada un d'ells s'ha vingut amb mi.


Han sigut tres setmanes intensíssimes i, per què no dir-ho, senc que més que haver fet un viatge, he viscut allí. I tinc clar que tornaré, espere que prompte. Així que si d'ací a un temps em busqueu i no em trobeu, ja sabeu per on buscar. A l'escola d'Olguita, al bus de Latacunga o a l'hosteria de l'Orient... fent arepas a Patate, la vall de l'eterna primavera dels Andes, preparant ceviches a les platges de Súa o venent pulseretes més enllà del Puyo. Si és que no hi estic ja/encara...

P.D. I ara me'n vaig a Singapur!

Etiquetes de comentaris:


diumenge, 30 de setembre de 2007

 

Vacances a l'octubre



Oblideu tot el que havia dit fins ara sobre les meues vacances. Que si Cabo de Gata, que si un dia perfecte... res! En realitat, no eren vacances, eren només dies lliures. Ara! Ara! Ara arriben LES MEUES VACANCES! Per fi! I no són unes vacances qualsevol, nooooo. Amics...
Me'n vaig a l'Equador!
I després a Singapur!
Adéu!

Etiquetes de comentaris:


diumenge, 2 de setembre de 2007

 

Dia perfecte



Torne després d'un mes d'agost espectacular. I tinc una recepta que vull compartir. Ingredients per fer esdevenir especial un dia lliure qualsevol:

Tenir poca ressaca del dia anterior. Molt important. Si teniu un cotxe amb aire acondicionat (i que funcione bé, no com el del meu Ibiza), millor. Triar una bona banda sonora original (BSO) per esta jornada: Perfect day [Lou Reed]. Este punt té molta importància, més de la què a priori vos podeu pensar. Bona companyia. "Escolliré per sempre més la teva absència", vull dir, escollir un lloc ideal: cala o platja X.


Primer bany, només arribar. Dinar bé, per exemple una parrillada de peix fresc. Ví blanc. O una sangria feta amb bon gust. Meló. Dolç de café. Fer la siesta i baixar el dinar. Tovallola estirada a l'ombra o al sol, si no és molt fort. Quan el cos ho demane, sempre sense pressa, ficar-se dins l'aigua. Jugar i fer quatre tonteries amb les ones, el vent, les roques... Eixir i estirar-se altre ratet. Molt important: no vos lleveu l'aigua salada del cos, ja que afavoreix els òssos. Hidratar-se un poquet... o fruïta... o fer-se un "polo" d'estos de quan erem menuts (Calypo, Dracula, Twister -vos enrecordeu?-). Parar el cotxe, amb la BSO de fons, o a la mateixa platja, i vore morir sagnant el sol darrere l'horitzó. No vos preocupeu molt, eh, si no hi ha cap problema, demà tornarà a eixir. I et queda la lluna, si no tens fred. I cap a casa s'ha dit a descansar. I si la companyia és adient...



P.D. L'altre dia vaig intentar fer un pastís. Vaig seguir fidelment les instruccions de ma mare. Pareixia que tot anava bé, però vaig ser massa impacient i el vaig traure del forn abans d'hora. Resultat: la pasta es va desfer i va acabar al fem.

Corol.lari: seguir una a una les instruccions anteriors no vos garenteix fer especial el dia lliure. Solament el fas/feu/fem especial tu/vosaltres/nosaltres. I encara queda estiu...

Etiquetes de comentaris:


dilluns, 6 d’agost de 2007

 

Elx i Alacant, la premsa dels 60 i nosaltres els valencians



Últimament he passat moltes hores a l'arxiu municipal. Coses meues. Diaris de fa un segle i diaris d'una altra època, com l'Información durant la Dictadura franquista. Ací deixe dos retalls, dos articles sobre les ciutats d'Elx i Alacant.

Elx. 11 de febrer de 1960. Elche, la invadida. Una ciudad que hace trabajar incluso a los gitanos. Con un par. La ciutat viu un boom demogràfic amb el reclam de l'oferta de treball al sector del calcer. Passa en déu anys (de 1950 a 1960) dels 56.000 habitants als 80.000. Definitivament, la correcció política és un concepte nou, sense dubte, però el reportatge ofereix algunes pistes sobre l'evolució demogràfica -social, cultural, lingüística- del poble, la barreja social que ha viscut i que l'ha configurat des d'aleshores i per sempre.


I Alacant. 10 de febrer de 1963. Article cultural també a l'Información sobre l'últim llibre del valencià Joan Fuster, El País Valenciano. Segons Fuster, Alacant no valia un dur allà pels 60... i... en fi, com a mal il·licità que sóc, no afegiré res més, però Fuster diu "Alicante es la perfecta capital de provincia española". Quin encert de definició, xe. El reportatge no té desperdici.

En qualsevol cas, va ser una sorpresa trobar una referència sobre un autor amagat pels corrents d'opinió dominants estos temps. Nosaltres els valencians és un llibre que em va marcar a l'institut -què vida més emocionant, eh?-. Doncs el recomane fervorosament a qui encara es pregunte a hores intempestives coses com què o com o qui som els valencians -això què és!?-.

Mai ha estat molt definida la meua identitat nacional... manxec per pare, alacantí per mare, valencià per àvia, col·legi i poble, català per llengua... de fet, encara m'admira i em provoca certa enveja la gent que se sent valenciana abans que qualsevol altra cosa -sense fallerismes, per favor-, com ara una amiga amb qui parlava l'altre dia sobre el tema. La Comunitat Valenciana és un abortament identitari tan gran des de la Transició! Per no parlar de la batalla d'Almansa i els Decrets de Nova Planta...

Els Serrans, el Racó d'Ademús, la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, la Plana d'Utiel Requena... el Camp de Túria, les Hortes Nord, Sud i Oest, la Costera, les Riberes, la Safor, la Vall d'Albaida... els Alts Millars, Palància i Maestrat, i el Baix, els Ports, l'Alcalatén, la Plana Alta i la Baixa... i el summum de l'esquizofrènia, les comarques del sud: l'Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Vinalopó -unides només per un riu-, el Comtat i l'Alcoià, l'Alacantí, les Marines Alta i Baixa... i a banda queda la Vega Baixa o Baix Segura, no un altre país sinò un altre planeta. Un sentiment per cada parell de comarques. O quasi. Amb arrels compartits... es va perdre una oportunitat tan gran! I mira que jo he fet per vertebrar la Comunitat, per fer país... que he tingut nóvies/amigues de més de la meitat de les comarques -entre d'elles, totes les del sud-, o potser això més que ajudar, ha desfet.

Etiquetes de comentaris: ,


diumenge, 29 de juliol de 2007

 

Vent de xaloc



Xeli Capdevila, Josep Riera i Carmina Cuenca, amics i companys de treball, presenten des de fa mesos per tota la Comunitat Valenciana un documental sobre el viatge que van fer el desembre passat als campaments de refugiats del Sahara Occidental. L'audiovisual es diu Vent de Xaloc i, a banda de donar una visió personal d'uns vint minuts sobre la vida als campaments, és la introducció perfecta per a a unes presentacions interessantísimes amb convidats relacionats amb el conflicte sahrauí-marroquí. Les fotos són de la presentació al fòrum de l'Fnac d'Alacant el 30 de maig.




La veritat és que esta entrada arriba molt tard -em sap greu, Xeli, Josep, Carmina-, però si teniu oportunitat de vore'l o assistir a una presentació, de segur que vos agrada i vos contagia el seu entusiasme. Si voleu contactar amb ells, este bloguer estaria encantat de ser útil per una vegada en la seua pobre existència.

Vent de xaloc aporta una visió molt fidel del vessant humà i solidari de l'assumpte, però a mi, el que em calfa la sang en este tema és la gran injustícia política que es viu tan prop d'este suposat estat democràtic que és Espannnnya i la posició indecent que ha assumit este puto país en el conflicte des de l'arribada al poder del PSOE els anys 80. Si n'hi ha un conflicte internacional que m'indigna especialment, eixe és el del Sahara Occidental.

Com ja sabeu, i malgrat tots els arguments històrics, estratègics i culturals que els marroquins reciten, el Marroc va ocupar il·legalment el Sahara el 1975, fins aleshores espanyol, mitjançant una Marxa Verda plena de connotacions relacionades amb el moment que vivia l'Estat espanyol (Franco estirava la pateta). Segons es mire, usar a les masses ignorants com a escut i carnassa és pitjor que utilitzar a l'exèrcit. Va ser tot un insult al Dret internacional, sobre ell no pot fonamentar-se el futur i els arguments de sobirania d'un país. No estem davant un debat intel·lectual sinò davant una ocupació d'un territori, on està en joc l'existència i la llibertat d'un poble a pocs quilòmetres de l'Europa democràtica(?).

Tot i l'acord de 1990 en què el Marroc acceptava aparentment el principi d'autodeterminació i la fulla de ruta cap a un referèndum tutelat per la ONU amb la MINURSO, els Estats Units estan inclinats a afavorir al Marroc en el contenciós, com sempre, i els governs de França i Espanya, també. I la posició del govern espanyol -socialista, per a més inri- fa vergonya. Com ja la va fer Felipe González al seu moment. És clar que els marroquins fan xantatge al govern espanyol amb la pesca, la compra d'armes i la resta d'interessos econòmics, amb Ceuta i Melilla, la immigració i la droga, però si hi ha un estat i un partit polític que no poden mostrar-se equidistants amb les dos parts en conflicte eixos són Espanya i el PSOE.

Pròximament n'hi haurà de nou negociacions entre les parts, amb la inclusió, forçada pel Marroc i els seus socis, de la hipòtesi de l'autonomia per al Sahara, però els sahrauís no volen ni sentir parlar del tema. Amenacen fins i tot amb una intifada si s'imposa el referèndum per l'autonomia en compte de permetre un referèndum que done a triar entre autonomia i autodeterminació, com es va decidir el seu dia, abans de la polèmica del cens electoral, unflat des d'aleshores pels marroquins. Segons diuen els sahrauís, el temps i les dificultats no debilitaran la determinació d'arribar algun dia a un El Aaiun lliure i sobirà. Tant de bò.

P.D. Enhorabona, amics. Promesa complida.

Etiquetes de comentaris:


dilluns, 9 de juliol de 2007

 

Valencianet alicantí per Barna



Canvi de ritme. De nou per Barcelona. De nou em para la secreta. Tanta pinta tinc de terrorista? Tan temptador sóc per a la Nacional?



El disapte, soparet alicantí. El primer de la temporá. A l'Información, fa uns anys. Quito, Quito... valencià? I clar, després costa parlar d'unitat de la llengua... un grup d'alacantins naturals, d'adopció, fronterers... Per cert, ja està confirmat. Me'n vaig a Ambato, Equador... com el Guayas eixint del port d'Alacant... i busque arguments per no tornar!

Etiquetes de comentaris:


dilluns, 4 de juny de 2007

 

Renuncie



Una precampanya intensa, dos setmanes de motos en venda i una altra per a assimilar els resultats i, més enllà, les conseqüències. Encara estic metabolitzant-ho tot, sobretot allò últim, però trobe que és l'hora de farcir esta pàgina moribunda amb el pertinent comentari al respecte, una setmana després de les eleccions. I m'és difícil, eh, perquè estic arribant a una conclusió que no m'agrada gens i que em fa defugir la reflexió, si açò pot anomenar-se així.

Porte una setmana analitzant el que ha passat, parlant, raonant, pegant-li voltes i fins i tot discutint amb els col·legues. I millor que no parle amb la família. Després de viure la nit electoral a la seu d'Esquerra Unida d'Alacant -treballant, eh- colze a colze amb José Antonio Fernández Cabello i Esther López, necessite un psicoanalista, no sé si per a mi o per a la resta del món. De banda ideologies, va ser dur vore com ho perdien tot amb el 4,93 per cent dels vots. Tot menys la dignitat.

Com m'expliqueu els resultats a la província d'Alacant? A Alacant capital city ha tornat a guanyar Alperi (imputat) i Esquerra Unida queda fora de l'ajuntament, a Elx quasi guanya l'Alonso -i mira que el PP d'Elx fa peneta, amb Ortuño furtant-li l'alcaldia a la seua deixeble-, a Torrevieja torna a arrassar Hernández Mateo (imputat), a Benidorm guanya el Pérez Fenoll -i els peperos d'allí només falta que es tiren pedres!-, a Petrer (terra d'Esquerra Unida) obté l'absoluta el PP, a Oriola guanya Lorente quan a Medina no el cap res més a les butxaques (presumptament), i més i més ajuntaments. A les Corts, estava clar que guanyava Camps però, fotre, el compromís EU-Bloc només ha tret un escó més que l'Entesa fa quatre anys, per no parlar de Joan Imbaci. I això que la guerra entre zaplanistes i campistes, amb partits escindits inclosos, anava a fer molt de mal al PP!

He de reconéixer que de vegades, no poques, no m'entenc ni a mi mateix, així que... com per a entendre els que no conec de res, per molt compatriotes o paisans que siguen. El cas és que no sé per què i com vota la gent. Ni els que voten dreta i extrema dreta, ni els que voten -o deixen de votar-ne- esquerra, ni els que voten PSOE, ni els que voten nacionalista, verd, republicà, independent, veïnal o fins i tot cannabis. No ho sé! Per la propaganda, per ideologia, per la butxaca, per la persona, per càstig, per peresa, per xurro... Després d'estes últimes eleccions ja no sé què collons li passa pel cap -o deixa de passar-li- a un votant o a un abstencionista (ni a un abstinent, i menys a un abstemi). Així que, amics, d'ara endavant, renuncie a comprendre a la gent, en el sentit més ample de la paraula. És com a Solaris, que ja no sé si els que tinc al meu voltant (votant) són persones reals o visitants d'una altra dimensió, si ells mateixos saben que el seu comportament no és normal o si sóc jo el visitant.

I jo estudiant Antropologia...

Etiquetes de comentaris:


divendres, 11 de maig de 2007

 

Comença el ball



Acaba de començar la campanya, per fi -ja estava fart de precampanya-, i el Forti m'ha donat una -bona?- idea. Passatemps recomanables per a estos dies tan bonics:

1. Ensayo sobre la lucidez, de Saramago.
2. Cómo nos venden la moto, de Chomsky i Ramonet.
3. L'esquerra al sofa, de Ximo Ferrandis.
4. Societat limitada, de Ferran Torrent.
5. El informe Lugano, de Susan George.
6. El mundo de hoy, de Kapuscinski.
7. La espiral del silencio, de Noëlle-Neumann.
8. Un mundo feliz, d'Aldous Huxley.
9. Herència d'una època, de Gustau Muñoz.

Aniré afegint sobre la marxa.

Etiquetes de comentaris:


divendres, 4 de maig de 2007

 

Des vacances



Uns dies de vacances per Europa (Catalunya, França...) i noves experiències, vells amics i preguntes sense resposta.

L'occità i els pied noirs... Cammembert, pastis, Coteaux de Languedoc... Senegal, Níger, Burkina Faso, Costa d'Ivori... Per què a uns els agrada la diferència i a d'altres els fa tanta por? Per què a França estos dies la política i la tele semblen més creïbles que per ací? Serà possible que m'haja enganxat a les presidentielles? Per què som més d'ací quan més lluny hi estem? Per què continue explicant el joc plurinacional-identitari-esquizofrènic de l'Estat espanyol cada vegada que estic fora de casa? Per què l'home és l'únic animal que tropieza dos veces con la misma piedra?

I sobretot. A: Per què un tipet puja a un autobús i seu al costat de l'únic tio que n'hi ha -jo, per descomptat-, quan la resta de passatgers són ties i els seients del costat estan lliures? I no era gay -almenys a la pantalla del mòbil duia una tia en boles-. Això, amics, només passa a Europa. I B: Per què sempre em para la secreta quan torne a Alacant de viatge? Açò, en canvi, és més espanyol.

Etiquetes de comentaris:


dimecres, 25 d’abril de 2007

 

Planeta Alcoi



És com viure dins un videojoc, com Second life. Planeta Alcoi - 4 dies d'un reporter en Festes. Vida més enllà d'un dispositiu - Per Alcoi i per Sant Jordi! Els protagonistes, Raga i Carcelén, entre d'altres (productores, càmeres, montadors/res, auxilars, tècnics i ajudants plumilles, incloent coordinadores eventuals) han anat aconseguint superar proves contínues, passant pantalles i, a la fi, han pogut traspassar el barranc de la Batalla i eixir de la ciutat amb les festes més reboniques del món, xe. Així podem celebrar bé una derrota(?).


Dianes, filaetes, olletes, entrades, processons, estafetes -com l'arribada de Cantó, però més fluixet (conversa entre dos il·licitans a la plaça de dins)-, ambaixades, alardos (al-hardo), soparets, sant jordiets... la mare que va! Fins entrepans festers ne tenen! Locos!

P.D. Esta és una versió actualitzada de l'entrada original, menys elaborada (encara). He canviat la foto anterior, per allò de l'apologia de l'alcohol... Un dia d'estos haurem d'escriure alguna coseta sobre Alcoi i els seus pobladors, entre muntanyes i borraskes. Com dirien Uderzo i Goscinny, estan locos estos alcoians!

P.D. Me'n vaig de vacances!

dimarts, 10 d’abril de 2007

 

Plou



Mira que fa falta aigua al Llevant espanyol, espanyols, però plou sense parar entre Elx i Alacant des de fa dos setmanes i els naturals d'este trosset de terra conegut com la Costa Blanca -com l'arena del desert-, qui més qui menys, comencen a estar fartets de tant núvol i manega llarga. Especialment MJ, la meua germana en la paciència, que es mor per torrar-se al sol del Postiguito un dia d'estos. Ja és primavera en El corte inglés i, per molt que estigam de canvi climàtic -algú encara no ho sabia?-, tanta pluja no és casual.

I per què plou tant? Ni baixes pressions ni efectes hivernacles ni polles en vinagre, el motiu pel qual no para de ploure és pura i senzillament musical. I jo tinc la culpa.

Com haureu advertit, ja fa temps que no publique res de collita pròpia. Fa dos mesos que només copipastege. Podria dir que estic molt ocupat, que no tinc temps... però no. Estic un poc desganat amics (i amigues), però el ben cert és que tinc altres coses al cap últimament. Quines? Bàsicament una -a banda del sexe, però eixa no compta, per perenne-. Aleshores, quina? Doncs el que tinc clavat al cap és... música! No sé per què però fa setmanes que la música ha tornat a omplir el meu cap, el meu temps. Notes, pentagrames, passos de ball... i ja sabeu, els qui em coneixeu, que la música que arriba al meu cap i es queda dins te molt de perill. No sé per quina estranya raó se m'apeguen les cançons més horribles i ridícules que capten els meus oïts -també d'altres-. Ha de ser genètic. Si depenguera del meu sentit del ritme, la música s'hauria estinguit al Neolític. I el que és pitjor, quan intente reproduir-les, eixes melodies sonen encara pitjor! I per això plou! No per altra cosa!

Els ecos de Fito. L'emepetrés amb la Pastora. Un Lluís Llach prejubilat. Jesús Lara presentant disc. Un piscolabis amb Jorge Drexler. Los Planetas atacant de nou. Tokio Sex Destruction al costat de casa. El Forti's Hit Parade. Bachatita buena. Una melodia de Mozart. El fox-trot de Harry Haller. La mare del pay-pay. Un toc de so Manchester. Els New Romantics de l'American Psycho. La raresa espacial. El hombre que casi conoció a Michi Panero. Eche pedacho de Bambinor! Platero extremo a l'Enclave. El rock mai més tornarà a ser el que era... How do you speak to an angel... Sácame de aquí...

I vosaltres, no teniu música al cap?

dimecres, 21 de març de 2007

 

Kevin Carter



5 setmanes sense escriure res, en paracaigudes. I 25 talegos per res. Tret de suportar allò insuportable. És primavera. Copie i pegue.


Premi Pulitzer 1994La fotografía de la pesadilla

De John Carlin, l'altre dia a elpais.com

La imagen de ese buitre acechando a una niña moribunda en África le persiguió en vida. Con ella atrapó el Pulitzer, pero también la maldición de una pregunta: “¿Qué hiciste para ayudarla?”. A Kevin Carter, cronista gráfico de la Suráfrica del ‘apartheid’, la presión le empujó al suicidio. Un periodista testigo de aquellos años rememora su figura.

Un hombre blanco perfectamente bien alimentado observa cómo una niña africana se muere de hambre ante la mirada expectante de un buitre. El hombre blanco hace fotos de la escena durante 20 minutos. No es que las primeras no fueran buenas, es que con un poco de colaboración del ave carroñera le salía una de premio, seguro. Niña famélica con nariz en el polvo y buitre al acecho: bien; no todos los días se conseguía una imagen así. Pero lo ideal sería que el buitre se acercara un poco más a la niña y extendiese las alas. El abrazo macabro de la muerte, el buitre Drácula como metáfora de la hambruna africana. ¡Ésa sí que sería una foto! Pero el hombre esperó y esperó, y no pasó nada. El buitre, tieso como si temiera hacer huir a su presa si agitara las alas. Pasados los 20 minutos, el hombre, rendido, se fue.

No se debería de haber desesperado. Una de las fotos se publicó en la portada de The New York Times y acabó ganando un premio Pulitzer. Pero incluso así se desesperó. Y mucho. El hombre blanco era un fotógrafo profesional llamado Kevin Carter. A los dos meses de recibir el premio en Nueva York se suicidó.

Hay dos preguntas. La primera, ¿por qué se suicidó? La segunda, ¿por qué no ayudó a la niña? La respuesta a la primera es relativamente fácil. La respuesta a la segunda es más interesante. Remontemos.

Kevin Carter nació en Suráfrica en 1960, dos años antes de que Nelson Mandela empezara su condena de 27 años de cárcel. Al llegar a la adolescencia empezó a entender que ser blanco en Suráfrica significaba ser una de las personas más privilegiadas de la Tierra y, al mismo tiempo, cómplice de una atroz injusticia. Cumplidos los 24 años, Carter descubrió que el periodismo era el terreno donde libraría su guerra particular contra el apartheid.

Comenzó su carrera en 1984, cuando las poblaciones negras en las periferias de las grandes ciudades ?como Soweto, que estaba al lado de Johanesburgo? se convirtieron en campos de batalla. Jóvenes militantes negros, cuya única fuerza residía en su ventaja numérica, lanzaban piedras a los policías y a los soldados, que respondían con gases lacrimógenos, balas de goma o balas de verdad. Cientos murieron, miles fueron encarcelados. Soweto ardía, y allá, casi permanentemente instalado, estaba Carter, fotógrafo novato de The Johannesburg Star, expiando su culpa.

La gran ironía de la historia reciente de Suráfrica es que cuando salió Mandela de la cárcel en 1990, cuando empezó el proceso de paz que condujo cuatro años después a la democracia, se desató una violencia mucho mayor. Durante casi la totalidad de aquellos cuatro años, Soweto y otra media docena de poblaciones negras en los alrededores de Johanesburgo vivieron una anarquía asesina demencial, nutrida por opositores al proyecto democrático, en la que murieron unos 12.000. Allí, una vez más, estaba Carter. Todos los días. Se presentaba temprano por la mañana a los campos de la muerte, como se presentan los oficinistas a sus lugares de trabajo.

Yo también me presentaba allí, pero con menos frecuencia y más tarde. Siempre que llegaba a estos lugares, en pleno tiroteo o minutos después de una masacre, ahí veía a Kevin Carter, sudado, polvoriento, bolso sobre el hombro, cámara en mano. A él y a sus tres amigos fotógrafos, Ken Oosterbroek, Greg Marinovich y João Silva. Les llamaban a los cuatro “el Bang Bang Club”. Hacían fotos espeluznantes y se exponían a peligros extraordinarios. Yo había llegado a Suráfrica en 1989 tras seis años cubriendo las guerras de Centroamérica. Vi pronto que daba mucho más miedo estar en 1992 en un lugar como Tokoza o Katlehong, a escasos kilómetros de Johanesburgo, que en 1986 en los frentes del oriente de El Salvador o el norte de Nicaragua. Porque en los lugares donde los negros, animados por los blancos, se masacraban podía pasar cualquier cosa en cualquier momento y en cualquier lugar. Con un Kaláshnikov, una lanza, un machete o una pistola. Ahí trabajaba Carter. Ahí se pasaba desde las cinco de la madrugada hasta el mediodía haciendo fotos de gente matando y de gente muriendo.

Para poder hacer ese trabajo es necesario blindarse, armarse de una coraza emocional. No se puede responder a lo que uno ve como un ser humano normal. La cámara funciona como una barrera que lo protege a uno del miedo y del horror, e incluso de la compasión. Carter y sus tres camaradas dormían poco, además, y consumían drogas de todo tipo. Pasaban sus días y sus noches en un acelere mental y en un estado de anestesia emocional casi permanentes. Si se hubiesen detenido un instante a reflexionar sobre lo que hacían, si hubiesen permitido que los sentimientos penetraran la epidermis, habrían sido incapaces de hacer su trabajo. El entorno era alocado, pero el trabajo era importante. Si se hubieran quedado en sus casas o se hubieran expuesto a menos peligro, habría habido más muertos, menos presión política para acabar con la violencia. Ésta era la contribución de Carter a la causa de sus compatriotas negros.

En marzo de 1993 se tomó unas vacaciones de Tokoza y Katlehong y se fue a Sudán. Ahí, apenas aterrizar, es donde vio a la niña y el buitre. Respondió con el frío profesionalismo de siempre. No habría podido elegir otra manera de actuar. Estaba programado, anonadado. El único objetivo era hacer la mejor foto posible, la que tuviera más impacto. Ahí empezaba y terminaba su compromiso. La lógica era muy sencilla: si hacía una foto potente, se beneficiaría a sí mismo, pero también ampliaría la sensibilidad de los seres humanos en lugares lejanos y tranquilos, despertando en ellos aquella compasión -precisamente- que en él estaba necesariamente adormecida.

Por eso no hizo nada para ayudar a la niña. Porque si la hubiera ayudado, no habría podido hacer la foto. Porque había llegado al límite de sus posibilidades.

El problema era que la gente normal, empezando por su propia familia, no lo entendía. Fuera donde fuera, le hacían la misma pregunta. “Y después, ¿ayudaste a la niña?”. Se convirtió en un agobio, una pesadilla. Los únicos que no le hacían la pregunta, porque para ellos no era necesario hacerla, eran los amigos del Bang Bang Club.

En abril de 1994 le llamaron desde Nueva York para decirle que había ganado el Pulitzer. Seis días después, su mejor amigo, Ken Oosterbroek, murió en un tiroteo en Tokoza. Toda la emoción reprimida a lo largo de cuatro años salvajes explotó. Carter se quedó destruido. Lloró como nunca y lamentó amargamente que la bala no hubiera sido para él.

El mes siguiente voló a Nueva York, recibió el premio, se emborrachó, incluso más de lo habitual, y volvió a casa. La guerra se había terminado. Mandela era presidente. Suráfrica tuvo su final feliz, pero la vida de Carter dejó de tener mucho sentido. Quizá en parte porque el peligro de la guerra había sido su droga más potente, la que le había creado mayor adicción. Siguió trabajando, pero, perseguido por la muerte de su amigo y -ahora que se había quitado la coraza- la angustia moral retrospectiva de la escena con la niña sudanesa, se hundió en una profunda depresión. No podía trabajar, o si lo intentaba, caía en errores absurdos. Llegaba tarde a entrevistas, perdía rollos de fotos que ya había hecho. Y tenía problemas en casa: deudas, desamor...

El 27 de julio de 1994, exactamente tres meses después de las primeras elecciones democráticas de la historia de su país, Carter se fue a la orilla de un río donde había jugado cuando era niño, antes de que supiera lo que era el apartheid, el sufrimiento, la injusticia. Y ahí, por fin, dentro de su coche, escuchando música mientras inhalaba monóxido de carbono por un tubo de goma, logró la paz, la anestesia final de la muerte.



- La mort de Kevin Carter.
- The Bang Bang Club.
- Los que vieron demasiado.
- Manic Street Preachers, Kevin Carter.


La vida és per a viure-la.

Etiquetes de comentaris:


dilluns, 26 de febrer de 2007

 

L'entrevista de García



Per al pare.

Ací tens l'entrevista de Jesús Quintero a José María García, censurada per TVE fa uns dies. Està sospitosament dividida en nou parts, una destrossa feta per la web d'El Mundo, on l'han publicada. Este vídeo és la primera part, les altres huit estan als links de baix. I després està el link al text íntegre de l'entrevista.



1ª part. 2ª part. 3ª part.
4ª part. 5ª part. 6ª part.
7ª part. 8ª part. 9ª part.

Text íntegre de l'entrevista. Via 20 minutos.

I per què la censura? Escolta a García, a l'endemà.

Etiquetes de comentaris:


dijous, 15 de febrer de 2007

 

Un anyet, veges



Doncs sí, amics, este humil blog ha fet hui un anyet. Ja en va un any!
Jo flipe va nàixer una vesprada de febrer, com a activitat destacada del curs de Periodisme Digital que vaig fer l'any passat. Bé, doncs han passat els mesos i astò continua...
Vora 5.000 visites amb poc més de 100 posts publicats. No està mal per un blog en valencià, ein?
Gràcies als visitants i comentaristes que perden un poc del seu temps en donar-li sentit a esta història. Gràcies especialment als seguidors més fidels -que fins i tot deixen comentaris!-, ells ja saben qui són.
Perquè és veritat que escrivim perquè ens agrada fer-ho, per a nosaltres mateixos, però també per que ens llisguen. O no?
Gràcies, xicuelos. Intentaré millorar el producte.

Etiquetes de comentaris:


dilluns, 12 de febrer de 2007

 

La plataforma de Houellebecq



Vaja, vaja, quina expectació...

Tranquiles, xicueles, no vaig a traure a la llum fotos i vídeos compromeses/os d'ex nóvies (almenys de moment...). I tampoc anem a parlar ací de les escenes pujadetes de to no editades de Commando Terrorista, eixa imprescindible pel·lícula de culte, opus columbina sobre la qual parlarem pròximament. Amics, ara anem a parlar -quina decepció, ja ho sé- de cultura!!! Siiii!!! I de sexe, però cap vídeo! Eixits! Res de xuminos o pius, blowjobs o bukkakes. Anem a parlar de teatre, de literatura! De pensament i creació! Però tranquils, morbosos, malalts, no fugiu, que la temàtica és sexual. I ja sabeu que diuen que l'òrgan erogen per excel·lència és el cervell. I ja que heu arribat fins ací i heu començat a llegir... només heu d'usar la imaginació.

Benvinguts als que hagen arribat a este segon paràgraf, després de la primera decepció. Avise que pense quedar-me agust. L'altre dia vaig anar al teatre -no el sovintege massa, la veritat- i a l'entrada del Principal d'Alacant ens van donar un paperet amb l'advertència del post anterior. Ara ho pilleu, no? L'obra, Plataforma, la versió del director Calixto Bieito de la novel·la homònima de Michel Houellebecq. Dos hores d'espectacle amb una posada en escena molt original, amb sexe per tot arreu. Ja ho havia avisat...

Cartell de Plataforma
Un escenari giratori redò -una plataforma-, dividit en dos transversalment per una línia de cabines de vídeo de sex-shop amb imatges de pel·lícules porno durant pràcticament les dos hores que dura l'obra. I dos ambients diferents separats per les cabines, una sala amb sillons i cendrers al voltant dels quals parlar sobre o practicar el sexe i, a l'altra banda, una barra de bar extravagant vàlida tant per a un local de cites tailandés com per a un antro parisien d'intercanvi de parelles.

Moment musical orgàsmic de l'obraSet personatges. Cinc apareixen físicament a la novel·la i dos inventats per Bieito, el director de l'obra. Els de carn i os: un, Michel, el prota, un funcionari apàtic incapaç d'experimentar emocions. Interpretat per Etxanove, què està molt bé fins que comença a ser estomagant, histriònic -no m'estranya que perga tres quilos cada representació-. Dos, Valérie, la xica del prota, pol oposat però imantat. Tres, el company de curro de dos, perdut, al cor de la societat occidental. Quatre i cinc, dos turistes sexuals, companys d'aventures i de reflexions de Michel a la primera part del llibre, a Tailàndia.

I els altres dos personatges amb els que el dire Bieito tanca el cercle. D'una banda, una tipa de 1.80 que es tira les dos hores de funció en boles, excepte per unes sabatetes de taló alt. Canta, balla, toca el piano, trepa, recita, plora, es tira llet per damunt... flota en l'ambient, impregnant tot d'un vessant del sexe potser més visual, però menys excitant, alienant. I el sèptim, l'últim, el mateix Michel Houellebecq sobre l'escenari. Així resol Bieito l'omnipresència de la personalitat del creador sobre la seua obra i els seus personatges, tant palpable quan lliges la història i tan difícil de plasmar a l'escena. Un bon recurs per a transmetre l'essència houellebecquiana, que està creant escola.

Però tampoc vinc ací a parlar de teatre en pla crític del Babelia o de dicursos estructuralistes. No -tampoc controle gens-, a mi m'avelleix parlar del puto Houellebecq, el pare de la criatura. Feia temps que volia parlar al blog d'eixe cabronasso. I és que em te atrapat. Las partículas elementales em va colpir, gràcies a un col·lega de baixa amb un món interior que ni Bukowsky, Céline o Vian. Què gran llibre, collons! Per cert, a vore si em passes ja la pel·li, doctor G. Després vaig agarrar Ampliación del campo de batalla, escrit uns anys abans. Més fluix que la història dels germans elementals, però en ell ja queda esbossat el plantejament assolador sobre les nostres vides als nous temps. Com diu el títol, el camp de batalla s'ha ampliat fins a arribar a un nou àmbit de lluita: la sexualitat. El sexe és un nou sistema de jerarquia social que determina totalment la nostra existència, com la classe per al proletari anguiter.

A l'escena, Houellebecq va sempre amb un cigar o un got de whisky a la màI arribem a Plataforma. Ací la batalla a mort amb l'estatus sexual com a gran arma de lluita no es limita a l'àmbit de treball o familiar del món occidental. Ací Houellebecq planteja un camp de batalla sexual a escala planetària. Cada país, o millor dit cada cultura, cada ètnia, pot comptar amb un avantatge/desavantatge competitu. La moneda de canvi, el sexe. El ric blanc -i la blanca rica, tot és qüestió de temps- perd el cul per la negreta, el cubà o la xineta, a la carta. És l'oportunitat del Tercer Món! És el mercat del futur. Una evolució de la societat de consum, deixant a banda els prejudicis morals. Una nova perspectiva de la globalització a la qual s'avancen els protagonistes en la segona part de la història creant colònies turístiques, on el sexe i la prostitució es practiquen lliurement i els desitjos estan en venda. Cinisme? I erotisme, tot juntet. Fa pensar, eh.

Jo flipe pedant. En esta segona part el prota és el Mersault d'El extranjero de Camus, no? Almenys això m'ha paregut a mi.

En total, que me mola Houellebecq. I ja se que és un capullo, un tipet que s'ha fet un nom a base de no deixar titella amb cap en els seus llibres i, conseqüentment, en les seues aparicions als mitjans de comunicació francesos. Sobretot arran del boom de la publicació de Las partículas elementales. Segons Pierre, el meu germà franxute, Houellebecq és un animal mediàtic amb el sexe com a recurs creatiu habitual, un bocazas en tota regla a qui el priva provocar i pel qual es pirren els caps de continguts de les televisons gavatxes. Obri la boca i puja el pà. Però també sé que sense eixa plataforma jo no l'haguera conegut.

Això és art, no? El que fa Houellebecq, el que ha fet Bieito. No?

Etiquetes de comentaris: ,


dimecres, 31 de gener de 2007

 

Advertència



Pròximament en Jo flipe...

L'espectacle
conté
exhibicions de
vídeos amb sexe
explícit i escenes
la cruesa de les quals
pot ferir la
sensibilitat de
l'espectador.

divendres, 26 de gener de 2007

 

Kapuscinski



Ryszard KapuscinskiDimecres va faltar Ryszard Kapusinski. Per a molts només un nom desconegut, als plumilles -espere que per a molts d'ells- la notícia ens va colpir ben fort. Des d'aleshores no havia pogut posar-me davant l'ordinador.

Vaig descobrir Kapuscinski amb Los cínicos no sirven para este oficio. Em va causar una forta impressió, tot i estar allunyat aleshores de la pràctica periodística. Cada pàgina que llegia, m'agarrava més ràbia en comprovar la diferència entre el Periodisme que ell feia, per no dir la seua aposta vital, i el que jo havia vist i encara veig al meu voltant. Com diu Tere, Kapuscinski parlava per mi-per ella.

Després va vindre El tiempo de hoy, un recull d'entrevistes i textos del mestre polonés que em va guanyar definitivament per a la causa. Vaig devorar Ébano, un retrat de la realitat de diferents països d'Àfrica, més enllà de la multitud de conflictes armats que l'assolen, i, per últim, La guerra del fútbol, sobre diferents conflictes llatinoamericans i africans. Encara em queden per llegir més de dèu dels seus llibres, però no pense deixar-ne ni un per assaborir.

Los cínicos no sirven para este oficioPeriodista, escriptor, viatger, pensador. Per a qui no el conega, Kapuscinski era un d'eixos plumilles, tan difícils de vore hui, que fan del compromís la seua bandera, més enllà dels interessos econòmics i polítics. Com a principis, la denúncia de les injústicies i la identificació amb els més febles, aquells que no tenen veu. Com a conclusió, la unitat del món, la necessitat d'atendre les diferències culturals com a manifestacions d'un tot, l'aldea global. Com diu González, se'n va l'essència del Periodisme, el Periodisme pur i dur. Una espècie en extinció.

Ja sé que hi ha molts llocs de periodista ocupats per pixorros que estan a una redacció com podrien estar a una perruqueria o a la porta-barra d'una discoteca, amb tot el respecte que mereixen estes dos ocupacions que fan tan poc de negoci amb mi, per no parlar de molts estudiants de Periodisme, llicenciats fins i tot, que estan/han estat a la facultat de Ciències de la Informació pagant una pasta com podrien estar/haver estat a la de Filologia anglesa o, millor encara, podrien ser feliços com a models, monitors de gimnàs o reporters del Tomate. Però supose que la majoria dels periodistes que havien sentit parlar del polonés, amb un mínim d'interés per la professió i que se senten integrants de l'espècie plumilla -encara que no ho siguen professionalment però sí d'esperit-, quan es van assabentar van sentir un colp a l'estòmac.

Gràcies.

Etiquetes de comentaris: ,


dilluns, 22 de gener de 2007

 

El cap de setmana



FortiUn món diferent, una altra dimensió. Això és el cap de setmana. Tinc la sort o la desgràcia -ja van vora dos anys-, segons se mire, de treballar en el torn de cap de setmana d'una gran(?) empresa, almenys per nombre de contractats. Si entre setmana n'hi ha uns dos-cents treballadors -si acceptem barco com animal aquàtic-, al cap de setmana en som uns 20, com a molt. Periodistes, montadors, càmeres, productors... tela. Com una xicoteta família.

Molts ja ni es recordaran, però ja fa un mes el cap de setmana va fer el seu sopar d'empresa particular, un sopar alternatiu al gran sopar general. La veritat, va estar més fluixet que el de l'any passat, però va tindre els seus moments destacats, com ara l'amic invisible al Labradores, amb MJ d'amfitriona. Ha sigut només la segona edició, però va camí de convertir-se en una tradició.

RaquelutxiCom vaig prometre al post anterior, anem a passar revista, aprofitant les fotos del sopar de Nadal. Disculpeu, són de mòbil. Comencem pel meravellós, infravalorat i incomprés món dels operadors d'equips, més coneguts com montadors o apretatecles.

Forti. El ninyo d'Alginet. Gran descobriment. No li parleu d'avions.

Vero. No va vindre al sopar, una gran pèrdua. Un look per a cada setmana. És el que te el món de la farándula...

Raquelutxi. Encara que s'enfade, te molt de criteri. I un cotxasso.

Marcos. Papasito. No va vindre al sopar, amb un parell de raons.

TorraneitorEls càmeres. No tinc paraules. Dos autèntics exemplars únics, rara avis, veterans de Vietnam. Dignes no d'un post, sinò d'un tomo del National Geographic.

Torraneitor. També conegut com Pepeteeeeeeeeeerr o Hostiaspijo! Impossible descriure'l en una línia. Pregunteu-li pel rei, la democràcia, Microsoft, El Corte Inglés, Ikea, la prohibició de fumar, Fernando Alonso, la televisió, el psicoterrorisme... però millor no li pregunteu tot d'una. Està pendent un documental sociopolític sobre el final del comunisme a Cuba. Atenció al llibre.

Colombo. No va vindre al sopar, una baixa decissiva. Colombo, ecce homo. Per on comencem?

Càpiga ací un homenatge a tots eixos currants de la càmera que ens visiten un cap de setmana al mes, més o menys, i comparteixen amb nosaltres una experiència inoblidable.

PilarínI què em digueu de la producció? Què podeu dir de la producció? El productor, un ser diferent, nascut per a organitzar i resoldre problemes. Ehem, ehem.

Pilar J. Actualment de baixa per maternitat. Adrián i Jose -se suposa- tenen la culpa.

Encara no podem parlar dels nous fitxatges del cap de setmana, encara que entre setmana són ben coneguts per tots. Julio, Vero, Sabrina, Lola i la resta.

TeriuPlumilles.

Diana. Tampoc va vindre. Grau, la coordinadora. Pisando fuerte.

Teriu. Vilera de pedigrí, plumilla en pràctiques, també coneguda com Secretària. Bon fitxatge. "Trobec".

Jo flipe

GálvezI dins del gènere plumilla, la subespècie dels esports.

Gálvez. Gran reserva, amb personalitat, però d'esperit jove, alegre i amb temperament. Quants partits comentats per ell en Punt 2 m'he tragat en la meua vida! Secció gastronòmica ja!

ToniToni. Des d'Ondara i amb amor per a tot el món. Vell conegut i gran fitxatge del mercat d'estiu. Pregunteu-li per Infiltrados, l'última d'Scorsese.

Patricia. La becària. Arribada des de la ciutat de les palmeres. Bé, no? A este ritme acabarà sent una experta en volei.

PatriciaConvidades d'excepció.

La Pepa. Tot i que ara és l'estrelleta del Matí matí, va estar més d'un any al cap de setmana. Va caure a la marmita quan era menuda. Encara la volem.

Pilareta. Ara superestrella del late night, molts anys esforçada ajuntalletres del finde. Una referència. Va vindre als postres i, per descomptat, a les copes.

Actualització 11/2/2007. Tècnic de so. Enro, el vecino de enfrente. L'home que llig tots els diaris no va vindre al sopar.


Amics tots, quina fauna.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.